Salta al contingut principal

Què és l’ansietat? Una explicació des de la psicologia clínica

 

  • Què és l’ansietat des d’una perspectiva clínica

  • Diferència entre ansietat adaptativa i patològica

  • Classificació dels trastorns d’ansietat

  • Components psicofisiològics de l’ansietat

  • Criteris generals de diagnòstic

  • Aproximacions al tractament

Introducció

Tots hem sentit ansietat alguna vegada. Abans d’un examen, en una entrevista o davant d’una situació incerta. Però el que en la vida quotidiana anomenem “estar nerviós” té, des d’una perspectiva clínica, una definició molt més precisa i complexa.

En psicopatologia, l’ansietat es defineix com una resposta emocional que combina activació fisiològica, anticipació cognitiva d’amenaça i tendències conductuals d’evitació. És a dir, no és només una emoció: és un sistema complet de resposta del nostre organisme.

Segons el DSM-5, els trastorns d’ansietat es caracteritzen per la presència de por i ansietat excessives, així com per alteracions conductuals associades . En aquest marc, es diferencia entre:

  • Por, resposta immediata davant d’un perill real

  • Ansietat, anticipació d’una amenaça futura

Aquesta distinció és clau: moltes persones amb ansietat no poden identificar exactament “què passa”, però sí que senten que alguna cosa podria anar malament.

El Manual MSD ho descriu com un estat emocional displacent i anticipatori, que pot aparèixer fins i tot sense una amenaça clara. Aquesta és una de les raons per les quals l’ansietat pot resultar tan desconcertant per a qui la pateix.

Què és l’ansietat des d’una perspectiva clínica

Des d’un punt de vista clínic, l’ansietat és un estat sostingut d’alerta. El cervell interpreta —de manera més o menys ajustada— que hi ha un possible perill, i activa el cos per preparar-lo.

Per exemple:

  • Abans d’una presentació important, pots notar el cor accelerat i pensaments com “i si m’equivoco?”.

  • Si aquesta reacció és puntual, és adaptativa.

  • Si apareix cada dia, en moltes situacions, i limita la teva vida, pot indicar un problema d’ansietat.

Aquí és on la psicologia clínica posa el focus: no tant en la presència d’ansietat, sinó en com, quan i amb quina intensitat apareix.

Ansietat adaptativa vs. ansietat patològica

L’ansietat és útil… fins que deixa de ser-ho.

Ansietat adaptativa:

  • Proporcional a la situació

  • Transitòria

  • Facilita l’acció i el rendiment

Ansietat patològica:

  • Desproporcionada o constant

  • Difícil de controlar

  • Genera malestar i interfereix en la vida diària

El DSM-5 estableix que parlem de trastorn quan hi ha malestar clínicament significatiu o deteriorament funcional .

Classificació dels trastorns d’ansietat

Els trastorns d’ansietat no són tots iguals. Es diferencien principalment pel tipus de situació o estímul que desencadena la por.

Alguns dels més importants són:

  • Trastorn d’ansietat generalitzada: preocupació constant i difícil de controlar

  • Trastorn de pànic: episodis intensos i sobtats de por (atacs de pànic)

  • Fòbia específica: por intensa a objectes o situacions concretes (volar, animals, etc.)

  • Agorafòbia: por a situacions on escapar pot ser difícil

  • Ansietat social: por a ser jutjat o a situacions socials

  • Ansietat per separació i mutisme selectiu

Tot i les diferències, tots comparteixen un patró: por o ansietat excessiva + evitació.

Components psicofisiològics de l’ansietat

L’ansietat no es manifesta només en forma de pensaments. Implica tot el cos i la conducta.

1. Cognitiu (què penso)

  • “I si passa alguna cosa dolenta?”

  • anticipació negativa

  • dificultat per desconnectar

2. Fisiològic (què sento al cos)

  • palpitacions

  • tensió muscular

  • sudoració

  • sensació d’ofec

3. Conductual (què faig)

  • evitar situacions

  • fugir

  • buscar seguretat constant

Aquests 3 factors (cognitiu, fisiològic i conductual) es retroalimenten l’un a l’altre, per exemple: apareix un pensament del tipus «Alguna cosa dolenta podria passar», això fa que sentim una opressió al pit. Aquesta sensació fisiològica confirma la raó de ser del nostre pensament el qual es referma fent que ens trobem pitjor. Conductualment, pot passar que ens quedem a casa per por de trobar-nos malament en un lloc públic i no poder tornar a casa. Si això es va repetint i generalitzant a un bon repertori de conductes d’evitació, l’ansietat augmenta i es manté. Cal trencar el cercle de retroalimentació.

Un altre exemple, una persona amb ansietat social pot evitar parlar en públic. A curt termini, això redueix l’ansietat. A llarg termini, la manté.

Criteris generals de diagnòstic

Per parlar de trastorn d’ansietat, els professionals tenen en compte diversos criteris:

  • Intensitat elevada dels símptomes

  • Persistència en el temps (sovint mesos)

  • Desproporció respecte al perill real

  • Conductes d’evitació

  • Impacte en la vida personal, social o laboral

També és important descartar causes mèdiques o efectes de substàncies.

Aproximacions al tractament

La bona notícia és que els trastorns d’ansietat tenen tractament i, en molts casos, amb molt bon pronòstic.

Els enfocaments més utilitzats són:

Psicoteràpia
Sobretot la teràpia cognitivoconductual, que ajuda a:

  • identificar pensaments disfuncionals

  • reduir l’evitació

  • exposar-se progressivament a les pors

Farmacoteràpia
En alguns casos, es prescriuen antidepressius o ansiolítics.

Psicoeducació i estratègies
Entendre què passa és clau. També ho és aprendre tècniques com:

  • respiració

  • relaxació

  • regulació emocional

Un dels objectius principals és trencar el cercle de l’ansietat: pensament → activació → evitació → manteniment.

L’ansietat no és una enemiga a eliminar, sinó una resposta a comprendre. Forma part del nostre sistema de supervivència, però pot desregular-se.

Entendre-la és el primer pas per gestionar-la.

Demanar ajuda professional és un pas més cap al benestar.



Referències bibliogràfiques i webgrafia


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La relaxació progressiva de Jacobson: un gran aliat per reduir l’ansietat i l’estrès

  La relaxació progressiva de Jacobson és una tècnica d’autocontrol emocional altament eficaç per alleujar diversos símptomes psicològics i psicosomàtics que poden generar un gran malestar. Està especialment indicada per a: ansietat situacional (exàmens, entrevistes, proves) ansietat en relacions interpersonals ansietat generalitzada fòbies i pors tensió muscular hipertensió mals de cap, coll i esquena problemes digestius (com colon irritable o úlceres) espasmes, tics, tremolors o tartamudesa insomni i altres trastorns del son () La seva eficàcia es basa en una idea molt simple però poderosa: No poden coexistir la relaxació corporal i l’estrès mental. Quan relaxem els músculs de manera progressiva, es redueix l’activació fisiològica: baixa la freqüència cardíaca, la pressió arterial i la respiració, afavorint un estat de calma similar al que poden produir alguns fàrmacs, però sense efectes secundaris (). Origen de la tècnica Aquesta tècnica va ser desenvolupada pel m...

La emoción. Significado, naturaleza y tipos de emociones

Las emociones constituyen fuerzas poderosas que ejercen una gran influencia sobre la conducta de las personas y de los animales. Están implicadas en muchas de nuestras decisiones vitales y, por ello, vale la pena conocerlas como un primer paso para aprender a controlarlas cuando nos bloquean o perturban negativamente nuestra conducta, nuestros pensamientos o nuestro estado de ánimo. Definición: La palabra emoción proviene de la palabra latina movere (mover hacia afuera), se utilizó para referirse a una agitación o perturbación física, después pasó a indicar una perturbación social o política y, finalmente, se utilizó para referirse a cualquier estado mental agitado e impulsivo de las personas. La emoción no es algo exclusivo del ser humano, Darwin estudió la conducta expresiva de los animales relacionada con la postura de sus cuerpos. Según Darwin, la expresión de las emociones a través de los cambios corporales y de movimientos específicos tiene una función adaptativa en la vi...

Els Trastorns de la Personalitat: Concepte, tipus, i descripció.

  Els trastorns de la personalitat Theodore Millon ( Trastornos de la personalidad , 1998) explica que la paraula personalitat deriva del terme grec persona , que originalment representava la màscara utilitzada pels actors de teatre. Com a tal màscara, suggeria una pretensió d’aparença, és a dir, la possessió d’uns altres trets a més dels que caracteritzaven normalment l’individu que hi havia darrere la màscara. Amb el temps, el terme persona va perdre la connotació d’il·lusió i pretensió, i va començar a representar, no la màscara, sinó la persona real, les seves característiques aparents, explícites i manifestes. El tercer i últim significat que ha adquirit el terme personalitat va més enllà del que s’aprecia en la superfície i se centra en les característiques psicològiques més internes, ocultes i menys aparents de l’individu. Actualment, la personalitat es concep com un patró complex de característiques psicològiques profundament arrelades, que en gran part són inconscients ...