Què és l’ansietat des d’una perspectiva clínica
Diferència entre ansietat adaptativa i patològica
Classificació dels trastorns d’ansietat
Components psicofisiològics de l’ansietat
Criteris generals de diagnòstic
Aproximacions al tractament
Introducció
Tots hem sentit ansietat alguna vegada. Abans d’un examen, en una entrevista o davant d’una situació incerta. Però el que en la vida quotidiana anomenem “estar nerviós” té, des d’una perspectiva clínica, una definició molt més precisa i complexa.
En psicopatologia, l’ansietat es defineix com una resposta emocional que combina activació fisiològica, anticipació cognitiva d’amenaça i tendències conductuals d’evitació. És a dir, no és només una emoció: és un sistema complet de resposta del nostre organisme.
Segons el DSM-5, els trastorns d’ansietat es caracteritzen per la presència de por i ansietat excessives, així com per alteracions conductuals associades . En aquest marc, es diferencia entre:
Por, resposta immediata davant d’un perill real
Ansietat, anticipació d’una amenaça futura
Aquesta distinció és clau: moltes persones amb ansietat no poden identificar exactament “què passa”, però sí que senten que alguna cosa podria anar malament.
El Manual MSD ho descriu com un estat emocional displacent i anticipatori, que pot aparèixer fins i tot sense una amenaça clara. Aquesta és una de les raons per les quals l’ansietat pot resultar tan desconcertant per a qui la pateix.
Què és l’ansietat des d’una perspectiva clínica
Des d’un punt de vista clínic, l’ansietat és un estat sostingut d’alerta. El cervell interpreta —de manera més o menys ajustada— que hi ha un possible perill, i activa el cos per preparar-lo.
Per exemple:
Abans d’una presentació important, pots notar el cor accelerat i pensaments com “i si m’equivoco?”.
Si aquesta reacció és puntual, és adaptativa.
Si apareix cada dia, en moltes situacions, i limita la teva vida, pot indicar un problema d’ansietat.
Aquí és on la psicologia clínica posa el focus: no tant en la presència d’ansietat, sinó en com, quan i amb quina intensitat apareix.
Ansietat adaptativa vs. ansietat patològica
L’ansietat és útil… fins que deixa de ser-ho.
Ansietat adaptativa:
Proporcional a la situació
Transitòria
Facilita l’acció i el rendiment
Ansietat patològica:
Desproporcionada o constant
Difícil de controlar
Genera malestar i interfereix en la vida diària
El DSM-5 estableix que parlem de trastorn quan hi ha malestar clínicament significatiu o deteriorament funcional .
Classificació dels trastorns d’ansietat
Els trastorns d’ansietat no són tots iguals. Es diferencien principalment pel tipus de situació o estímul que desencadena la por.
Alguns dels més importants són:
Trastorn d’ansietat generalitzada: preocupació constant i difícil de controlar
Trastorn de pànic: episodis intensos i sobtats de por (atacs de pànic)
Fòbia específica: por intensa a objectes o situacions concretes (volar, animals, etc.)
Agorafòbia: por a situacions on escapar pot ser difícil
Ansietat social: por a ser jutjat o a situacions socials
Ansietat per separació i mutisme selectiu
Tot i les diferències, tots comparteixen un patró: por o ansietat excessiva + evitació.
Components psicofisiològics de l’ansietat
L’ansietat no es manifesta només en forma de pensaments. Implica tot el cos i la conducta.
1. Cognitiu (què penso)
“I si passa alguna cosa dolenta?”
anticipació negativa
dificultat per desconnectar
2. Fisiològic (què sento al cos)
palpitacions
tensió muscular
sudoració
sensació d’ofec
3. Conductual (què faig)
evitar situacions
fugir
buscar seguretat constant
Aquests 3 factors (cognitiu, fisiològic i conductual) es retroalimenten l’un a l’altre, per exemple: apareix un pensament del tipus «Alguna cosa dolenta podria passar», això fa que sentim una opressió al pit. Aquesta sensació fisiològica confirma la raó de ser del nostre pensament el qual es referma fent que ens trobem pitjor. Conductualment, pot passar que ens quedem a casa per por de trobar-nos malament en un lloc públic i no poder tornar a casa. Si això es va repetint i generalitzant a un bon repertori de conductes d’evitació, l’ansietat augmenta i es manté. Cal trencar el cercle de retroalimentació.
Un altre exemple, una persona amb ansietat social pot evitar parlar en públic. A curt termini, això redueix l’ansietat. A llarg termini, la manté.
Criteris generals de diagnòstic
Per parlar de trastorn d’ansietat, els professionals tenen en compte diversos criteris:
Intensitat elevada dels símptomes
Persistència en el temps (sovint mesos)
Desproporció respecte al perill real
Conductes d’evitació
Impacte en la vida personal, social o laboral
També és important descartar causes mèdiques o efectes de substàncies.
Aproximacions al tractament
La bona notícia és que els trastorns d’ansietat tenen tractament i, en molts casos, amb molt bon pronòstic.
Els enfocaments més utilitzats són:
Psicoteràpia
Sobretot la teràpia
cognitivoconductual, que ajuda a:
identificar pensaments disfuncionals
reduir l’evitació
exposar-se progressivament a les pors
Farmacoteràpia
En alguns casos, es
prescriuen antidepressius o ansiolítics.
Psicoeducació i estratègies
Entendre què
passa és clau. També ho és aprendre tècniques com:
respiració
relaxació
regulació emocional
Un dels objectius principals és trencar el cercle de l’ansietat: pensament → activació → evitació → manteniment.
L’ansietat no és una enemiga a eliminar, sinó una resposta a comprendre. Forma part del nostre sistema de supervivència, però pot desregular-se.
Entendre-la és el primer pas per gestionar-la.
Demanar ajuda professional és un pas més cap al benestar.
Referències bibliogràfiques i webgrafia
American Psychiatric Association (2013). Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders (5a ed.) (DSM-5)
American Psychiatric Association (2022). DSM-5-TR: Text Revision
Manual MSD. Generalidades sobre los trastornos de ansiedad.
https://www.msdmanuals.com/Canal Salut (Generalitat de Catalunya). Ansietat.
https://canalsalut.gencat.cat/ca/salut-a-z/a/ansietat/
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada