Els Trastorns de la Personalitat: Concepte, tipus, i descripció.

 

Els trastorns de la personalitat

Theodore Millon (Trastornos de la personalidad, 1998) explica que la paraula personalitat deriva del terme grec persona, que originalment representava la màscara utilitzada pels actors de teatre. Com a tal màscara, suggeria una pretensió d’aparença, és a dir, la possessió d’uns altres trets a més dels que caracteritzaven normalment l’individu que hi havia darrere la màscara.

Amb el temps, el terme persona va perdre la connotació d’il·lusió i pretensió, i va començar a representar, no la màscara, sinó la persona real, les seves característiques aparents, explícites i manifestes. El tercer i últim significat que ha adquirit el terme personalitat va més enllà del que s’aprecia en la superfície i se centra en les característiques psicològiques més internes, ocultes i menys aparents de l’individu.

Actualment, la personalitat es concep com un patró complex de característiques psicològiques profundament arrelades, que en gran part són inconscients i difícils de canviar, i que s’expressen automàticament en gairebé totes les àrees de funcionament de l’individu. Aquests trets intrínsecs i generals sorgeixen d’una complicada matriu de determinants biològics i d’aprenentatges, i en última instància conformen el patró idiosincràtic de percebre, sentir, pensar, afrontar i comportar-se d’un individu.

Principis dels trastorns de la personalitat segons Millon

Sobre els trastorns de la personalitat, alguns dels principis que defineix Theodore Millon són:

• Els trastorns de la personalitat no són malalties pròpiament dites, sinó més aviat una disfunció de la personalitat per afrontar les dificultats de la vida.

• Els trastorns de la personalitat són sistemes estructurals i funcionals internament diferenciats. Representen patrons fortament arrelats de records, actituds, necessitats, pors, conflictes i esquemes que guien l’experiència i transformen la naturalesa dels esdeveniments (els esdeveniments presents i les anticipacions futures s’experimenten com a variacions del passat).

• Els trastorns de la personalitat són sistemes dinàmics, no entitats estàtiques i permanents, producte de la interacció del jo amb el propi món intrapsíquic i amb els diferents contextos psicosocials.

• La personalitat consisteix en múltiples unitats en múltiples nivells de dades; és a dir, per tenir una visió completa cal tenir en compte dades provinents de diferents perspectives (dades biofísiques, dades intrapsíquiques, dades conductuals, dades fenomenològiques i dades socioculturals).

• La personalitat existeix en un continu, de manera que no és possible establir una divisió estricta entre normalitat i patologia.

• La gravetat dels trastorns de la personalitat pot avaluar-se segons diversos criteris:
  a) poca estabilitat davant situacions d’estrès,
  b) inflexibilitat adaptativa,
  c) tendència a promoure cercles viciosos o autodestructius.
  Cadascun d’aquests criteris pot estar present en cada individu en major o menor grau.

• Els trastorns de la personalitat poden ser avaluats, però no diagnosticats de manera definitiva.

• Els trastorns de la personalitat requereixen modalitats d’intervenció combinades i dissenyades estratègicament a causa de les seves múltiples facetes.

Definició segons el DSM-IV-TR

En el DSM-IV-TR (Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals) es defineix un trastorn de la personalitat com un patró permanent i inflexible d’experiència interna i de comportament que s’allunya acusadament de les expectatives de la cultura del subjecte. Té el seu inici en l’adolescència o al començament de l’edat adulta, és estable al llarg del temps i comporta malestar o perjudicis per al subjecte.

Grup A

Inclou els trastorns paranoide, esquizoide i esquizotípic de la personalitat. Els subjectes amb aquests trastorns solen semblar estranys o excèntrics.

• Trastorn paranoide de la personalitat: patró de desconfiança i suspicàcia que fa que les intencions dels altres s’interpretin com a malicioses.

• Trastorn esquizoide de la personalitat: patró de desconnexió de les relacions socials i restricció de l’expressió emocional.

• Trastorn esquizotípic de la personalitat: patró de malestar intens en les relacions interpersonals, distorsions cognitives o perceptives i excentricitats en el comportament.

Grup B

Inclou els trastorns antisocial, límit, histriònic i narcisista de la personalitat. Els subjectes amb aquests trastorns solen semblar dramàtics, emocionals o inestables.

• Trastorn antisocial de la personalitat: patró de menyspreu i violació dels drets dels altres.

• Trastorn límit de la personalitat: patró d’inestabilitat en les relacions interpersonals, la imatge pròpia i els afectes, juntament amb una marcada impulsivitat.

• Trastorn histriònic de la personalitat: patró d’emotivitat excessiva i recerca constant d’atenció.

• Trastorn narcisista de la personalitat: patró de grandiositat, necessitat d’admiració i manca d’empatia.

Grup C

Inclou els trastorns per evitació, per dependència i obsessivocompulsiu de la personalitat. Els subjectes amb aquests trastorns solen semblar ansiosos o temorosos.

• Trastorn de la personalitat per evitació: patró d’inhibició social, sentiments d’incompetència i hipersensibilitat a l’avaluació negativa.

• Trastorn de la personalitat per dependència: patró de comportament submís i dependent relacionat amb una necessitat excessiva de ser cuidat.

• Trastorn obsessivocompulsiu de la personalitat: patró de preocupació pel control, l’ordre i el perfeccionisme.

Trastorn de la personalitat no especificat

El trastorn de la personalitat no especificat és aquell en què es compleixen els criteris generals per a un trastorn de la personalitat i existeixen característiques de diversos trastorns diferents, però no es compleixen els criteris per a cap trastorn específic o bé es compleixen els criteris per a un trastorn no inclòs entre els anteriors.

Criteris generals per diagnosticar un trastorn de la personalitat

A. Un patró permanent d’experiència interna i de comportament que s’allunya acusadament de les expectatives de la cultura del subjecte. Aquest patró es manifesta en dues o més de les àrees següents:

1. cognició (formes de percebre i interpretar-se a un mateix, als altres i als esdeveniments)

2. afectivitat (gamma, intensitat, labilitat i adequació de la resposta emocional)

3. activitat interpersonal

4. control dels impulsos

B. Aquest patró persistent és inflexible i s’estén a una àmplia gamma de situacions personals i socials.

C. Provoca malestar clínicament significatiu o deteriorament social, laboral o en altres àrees importants de funcionament.

D. El patró és estable i de llarga durada, i el seu inici es remunta almenys a l’adolescència o al començament de l’edat adulta.

E. El patró persistent no és atribuïble a una manifestació o conseqüència d’un altre trastorn mental.

F. El patró persistent no és degut als efectes fisiològics directes d’una substància (per exemple, una droga o un medicament) ni a una malaltia mèdica (per exemple, un traumatisme cranial).

Altres consideracions diagnòstiques

Els trastorns de la personalitat no s’han de confondre amb problemes associats a l’adaptació a una cultura diferent després d’un procés migratori ni amb l’expressió d’hàbits, costums o valors religiosos o polítics propis de la cultura d’origen.

Per diagnosticar un trastorn de la personalitat en un subjecte menor de 18 anys, les característiques han d’haver estat presents durant almenys un any, excepte en el cas del trastorn antisocial de la personalitat, que no pot diagnosticar-se abans dels 18 anys.

Alguns trastorns de la personalitat es diagnostiquen amb més freqüència en homes (per exemple, el trastorn antisocial de la personalitat), mentre que altres es diagnostiquen més sovint en dones (com el trastorn límit, l’histriònic o el dependent).

Alguns tipus de trastorns de la personalitat, especialment l’antisocial i el límit, tendeixen a atenuar-se o remetre amb l’edat. En canvi, això no sembla ocórrer en altres tipus, com els trastorns obsessivocompulsiu i esquizotípic de la personalitat.

Molts dels criteris específics dels diferents trastorns de la personalitat descriuen característiques que també poden aparèixer en episodis d’altres trastorns mentals descrits a l’eix I del DSM-IV-TR (com els trastorns psicòtics, de l’estat d’ànim o d’ansietat). Només s’ha de diagnosticar un trastorn de la personalitat quan aquestes característiques apareixen abans de l’edat adulta, formen part del funcionament habitual i no es produeixen exclusivament durant un episodi d’un trastorn de l’eix I.

Els trastorns de la personalitat també s’han de diferenciar dels trets de personalitat que no arriben al llindar d’un trastorn. Aquests trets només es consideren trastorns quan són inflexibles, desadaptatius i persistents, i provoquen un deteriorament funcional o un malestar subjectiu significatius.

Actualització: canvis introduïts pel DSM-5

Des de la publicació del DSM-IV-TR, la classificació dels trastorns mentals ha estat actualitzada al DSM-5 (2013) i posteriorment al DSM-5-TR (2022). Pel que fa als trastorns de la personalitat, el model diagnòstic principal es manté en gran part similar al del DSM-IV-TR, però s’han introduït alguns canvis conceptuals rellevants.

En primer lloc, el DSM-5 manté la classificació tradicional dels deu trastorns de la personalitat agrupats en tres clústers (A, B i C), així com la categoria de trastorn de la personalitat no especificat. Aquesta estructura continua sent el sistema diagnòstic utilitzat habitualment en la pràctica clínica.

No obstant això, el DSM-5 també incorpora en la Secció III un model alternatiu per als trastorns de la personalitat, amb un enfocament més dimensional. Aquest model pretén superar algunes limitacions del sistema categorial tradicional, com ara l’elevada comorbiditat entre trastorns o la dificultat de distingir clarament entre personalitat normal i patològica.

Aquest model alternatiu proposa que els trastorns de la personalitat es conceptualitzin a partir de dos elements principals:

1. El deteriorament en el funcionament de la personalitat, que inclou dificultats en la identitat, l’autodirecció, l’empatia i la intimitat.

2. La presència de trets patològics de personalitat, organitzats en cinc grans dominis: afectivitat negativa, conflictes amb els víncles, antagonisme, desinhibició i psicoticisme.

A partir d’aquest enfocament dimensional, el DSM-5 també proposa una reducció del nombre de diagnòstics específics de trastorns de la personalitat, centrant-se en aquells que tenen més suport empíric.

Tot i que aquest model alternatiu encara no ha substituït completament el sistema categorial tradicional, representa una línia important d’evolució en la manera d’entendre els trastorns de la personalitat dins de la psicologia clínica contemporània.

Aquesta actualització reflecteix el canvi progressiu cap a models més dimensionals i integradors de la personalitat i de la psicopatologia.

 

Bibliografia

DSM-IV-TR. Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals. Text revisat. Ed. Masson, 2002.

Millon, Theodore. Trastorns de la personalitat. Més enllà del DSM-IV. Ed. Masson, 1998.

Bibliografia (actualització DSM-5)

• American Psychiatric Association. (2013). Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders (5th ed.). Washington, DC: American Psychiatric Publishing.

• American Psychiatric Association. (2022). Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders (5th ed., text revision; DSM-5-TR). Washington, DC: American Psychiatric Publishing.